WIM WENDERS PRESENTA A LLEIDA FOTOGRAFIES DE LA ZONA ZERO DE MANHATAN I FUKUSHIMA

El cineasta alemany, artífex de joies com «París, Texas», presenta en la Fundació Sorigué de Lleida les seues fotografies panoràmiques de la Zona Zero de Manhattan i de Fukushima.

La Fundació Sorigué exhibix una selecció de fotografies panoràmiques d’excepcional format de l’artista Wim Wenders, de Nova York després dels atemptats del 11S i de paisatges de Fukushima després del desastre nuclear, per primera vegada a Espanya.

Durant els seus viatges dels últims 20 anys i de forma paral·lela al seu treball cinematogràfic, Wenders sempre ha portat amb si una cambra panoràmica per a capturar moments i paisatges que li impactaven. Ara, este treball documental podrà veure’s a partir del pròxim mes d’octubre en la Fundació Sorigué de Lleida (Espanya) que mostrarà per primera vegada fotografies de Wenders en la Zona Zero poc després dels atemptats del 11S, i Fukushima després de la catàstrofe nuclear, en les que Wenders conduïx la mirada cap al fons de la civilització o a l’abisme del terror.

Es tracta d’imatges inquietantsment i visualment impactants a través de les quals el cineasta ens mostra la seua visió del món que, com ell mateix afirma, està en constant canvi.

La Fundació Sorigué invita a l’espectador a una reflexió sobre la construcció i el renaixement que sorgix després de la destrucció i desolació plasmada en el treball fotogràfic de Wim Wenders.

Wim Wenders (1945) és considerat una de les figures més importants del Nou Cine Alemany, corrent cinematogràfica de la dècada de 1970. Paral·lelament a la direcció de cine, l’artista sempre ha desenvolupat un treball fotogràfic que es caracteritza per plasmar commovedores imatges de paisatges desolats que al·ludixen a temes com la memòria, el temps, la pèrdua i la nostàlgia.

El projecte fotogràfic de Wenders, Pictures from the Surface of the Earth, va començar a principis de 1980 i va ser desenvolupat per l’artista durant els següents vint anys. La sèrie de fotografies inicial d’esta obra van ser preses per Wenders mentres viatjava a través de l’oest dels Estats Units preparant la seua pel·lícula Paris, Texas (1984). Este va ser el punt de partida d’un viatge nòmada de l’artista per tot el món, en el que ha visitat països com Alemanya, Austràlia, Cuba, Israel i Japó. En tots ells ha anat prenent fotografies que capturen l’essència d’un moment concret, un lloc o un espai que ha sigut seleccionat i definit amb precisió per l’artista a fi de minimitzar qualsevol manipulació de la realitat.

Les càmeres fotogràfiques utilitzades per Wenders en estos viatges han sigut la Plaubel Makina 6 x 7 i la Fuji 6 x 17 panoràmica, que li han permés produir impressions de gran format que, segons l’artista, “emboliquen a l’espectador”.

Quant a la temàtica comuna en la seua fotografia, apareixen sovint les nocions de desaparició i abandó pel fet que l’artista considera que els paisatges, l’arquitectura o les persones de les imatges estan en continu canvi i sempre acaben desapareixent amb el temps.

Pocs cineastes com l’alemany Wim Wenders (Düsseldorf, 1945) han aconseguit no sols encadenar una sèrie d’obres mestres, sinó que les seues pel·lícules són per a molts cinèfils i amants del cine en general part de la seua educació sentimental. Títols com «Alicia en les ciutats», «París, Texas», L’amic americà» o El cel sobre Berlín» vénen al cap sense fer massa esforç per recordar. «Pina» (2011), la seua última obra estrenada, torna a demostrar la seua constant aposta per la tecnologia al servici de l’art: és difícil trobar a algú que haja tret millor partit de la tecnologia 3D.

Quan era jove va estudiar medicina i filosofia, i després va sospesar convertir-se en sacerdot. Finalment va provar la fotografia i va perseverar en eixe camí.

Quan era jove, son pare li va regalar una Leica, i ell va aprendre a revelar i a copiar fotografies en el laboratori, i ho va continuar fent fins després de la guerra, quan la seua carrera li va impedir dedicar-li temps a la seua afició.

La fotografia ha sigut la seua "segona professió", i dedica dies sencers a fer fotos. Manté la fotografia i el cine en compartiments estancs.

No podria fer les fotos que faig si haguera algú al meu voltant

“la meua manera d’actuar canvia si el que faig és escriure, dirigir o prendre fotos. Com a fotògraf, sóc un complet solitari. Faig tot pel meu compte, sense un ajudant. De fet, no crec que poguera fer el tipus de fotos que faig si haguera algú al meu voltant. Així que jo m’encarregue de carregar amb l’equip. L’única cosa que necessite són les meues càmeres i el meu fotòmetre. Ni tan sols un trípode. I pel que fa al tipus de fotos que faig, utilitze pel·lícula.

Sóc completament autosuficient. Com a fotògraf, només fotografie paisatges, no gent. Per a poder dialogar amb el lloc necessite enfrontar-me a ell a soles. La primera cosa que he de fer és trobar el meu propi espai. A continuació necessite passar temps en ell. He d’escoltar el que el lloc ha de dir-me, les seues històries, els seus secrets. Llavors, a poc a poc, descobrisc la foto que puc fer”. Com a director de cine sóc tot al contrari. Quan estàs enmig del rodatge d’una pel·lícula et rodegen centenars de persones. Mai estàs a soles. Mantens relacions simultànies amb el teu guionista, el teu productor, el teu director de fotografia, els teus actors, el teu muntador, el teu compositor, el teu enginyer de mescles i els teus dissenyadors de so, amb els teus distribuïdors i amb la premsa, amb l’audiència... Però la veritat és que m’agrada passar de fotògraf a director de cine, i viceversa.

Faig fotografies en pel·lícula tradicional, amb negatiu. No retoque ni reconstruïsc les imatges digitalment. En les meues fotos tu veus el mateix que jo vaig veure. Per a mi eixe és un element essencial de la fotografia: que pugues creure en la "Veritat" que representa. Jo em sent feliç de representar les realitats que he trobat en els meus viatges.

La cambra panoràmica

“Les grandàries dels les meues fotografies et posen, com a observador, en eixe lloc. Pots sentir la seua esplendor. Eixa sensació és molt distinta quan et situes davant d’una xicoteta fotografia. En eixe cas veus més la foto que el lloc. Jo vull que t’oblides de la meua fotografia i t’enfrontes només amb el lloc.