Amb
la visió febril de sempre, l’artista sud-africà torna amb "Kin",
una indagació en què es pregunta si val la pena continuar vivint a
Sud-àfrica. El projecte mescla fotos personals de la dona
embarassada de Hugo amb imatges sobre la immensa bretxa social d’una
de les nacions més violentes del món. Les fotos tracten de
respondre a les preguntes del fotògraf: "Com es viu en este
país?
Com es pot formar una família en una societat tan
conflictiva?".
Pieter Hugo es fa estes preguntes per
primera vegada i per raons purament personals: la seua dona està
embarassada i la parella espera al seu primer fill. Intenta
reflexionar sobre els dubtes amb el seu últim projecte, Kin
(Parentela), una indagació sobre les "fractures i
l’esquizofrènia" del país del fotògraf, que va nàixer en
Ciudad del Cabo en 1976 i continua vivint a Sud-àfrica, una de les
nacions més violentes del món.
Les
imatges de Hugo, que s’exposen fins al 19 d’octubre en la galeria
Yossi Milo de Nova York (EUA), no són exactament descriptives de la
terrible realitat sud-africana, 50 morts violentes al dia, més de
60.000 assalts sexuals a l’any (encapçala el rànquing mundial),
però la mostren des de la preocupació íntima del fotògraf, que es
pregunta si val la pena seguir en el país i atrevir-se a criar un
fill en un ambient tan marcat per "les fractures i
l’esquizofrènia". Grangers assaltats, persones sense llar,
guetos... Kin, el projecte més personal de Hugo, a pesar de la seua
edat el fotògraf sud-africà més famós de la història, és un
conjunt de paisatges, retrats i naturaleses mortes que, vistos en
conjunt, componen una radiografia de les preocupacions i dilemes que
li afligixen. Hi ha imatges de context que deixen veure la creixent
bretxa entre rics i pobres i les conseqüències de la desesperació:
guetos on continuen vivint bona part dels pobladors majoritaris
negres, granges explotades per blancs i atacades sovint per colles de
violentíssims lladres negres, vagabunds i persones sense llar que
ronden a milers les ciutats del país, i altres que pertanyen a
l’esfera íntima de Hugo: la seua esposa embarassada, l’empleada
domèstica negra que va treballar per a la família durant tres
generacions... Tinc la sensació de ser un tronc a la deriva Esforç
metafòric de l’artista per a buscar el lloc que ocuparà la seua
jove família en un país amb un futur incert, el projecte és també,
explica Hugo, "un compromís amb el fracàs de l’experiència
colonial de Sud-àfrica i amb la meua sensació de ser un tronc a la
deriva d’eixa experiència". Sud-àfrica, afig, és un lloc
trencat, esquizofrènic, ferit i problemàtic, una societat molt
violenta amb profundes ferides causades pel colonialisme i
l’apartheid. Abans de ser casat i ser pare estos problemes no em
preocupaven, però ara em confonen i tinc sentiments trobats.
Este
treball intenta reflexionar sobre els conflictes, tant personals com
col·lectius". Albinos-negros, cine nigerià, fem tecnològic...
Abans de Kin Hugo havia firmat la sèrie Lookin' Aside (Apartar la
mirada), realitzada entre 2003 i 2006, sobre l’estigma de la
minoria racial dels albins-negres; Rwanda 2004: Vestiges of a
Genocide (Rwanda 2004: vestigis d’un genocidi), sobre els llocs on
en 1994 es van produir les més sagnants massacres de la matança
genocida d’entre un milió i milió i mig de tutsis per la minoria
dirigent dels hutus de Rwanda; The Hyena & Other Men (La hiena i
altres hòmens, 2005-2007), sobre entrenadors nòmades d’animals
salvatges; Nollywood (2008-2009), sobre la indústria del cine
nigerià, i Permanent Error (Error permanante), el reportatge que
Hugo va fer entre 2009 i 2010 sobre els habitants d’un gegantí
abocador de fem tecnològic a Ghana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada